Poemes en català

Pel camí

Colpidora la nit

que es desfà en aquest plor silenciós

que desvetlla el matí.

Colpidor el saber-se

tan lluny i tan sol,

tan feble i, alhora, tan fort.

Amb els ulls de la boira t'he vist

i he sabut que eres tu,

que tornaves del port del silenci

amb els dits plens de somnis desfets

i amb el cap abatut de tristor.

És el temps que has lliurat al no res

el que ha fet que allunyessis la sort,

és l’empremta que no vas deixar

el que t’ha fet trontollar.

I ara saps que el camí està ple

de miratges que no has d’escoltar,

ara sents el batec, en la nit,

del teu plor, que et connecta, per fi,

amb el tu que has deixat pel camí.

Papallones de llum

Són aquells que no hi són

les espurnes lluents d’aquest foc

que s’enlaira, en la nit, cap a un cel

qu’emmiralla amb el batec de mil ulls

els anhels que han nascut d’aquest dol.

Papallones de llum

que retornen a port,

reclamades, de nou,

per les veus d’un indret

on la por no té nom.

Són aquells que han marxat

les guspires que s’eleven fulgents,

traspassant, en silenci, la foscor i la llum,

la remor que roman en el fons

del petit univers que han deixat per llegat.

Papallones d’argent,

que amb un suau aleteig,

acaronen, invisibles, el cel,

trascendint aquell límit

que l’amor fa inexistent.

Fulla i arrel

Sens tu sóc fulla

que es lliura, despullada,

a la remor de la pluja 

i a la follia del vent.

Sóc el batec

dels dies que passen,

sóc la recerca

de la llum en cada anhel.

Sens tu sóc l’aire

que em traspassa

i la terra que m’acull

quan la tardor em despren.

Sóc l’aixopluc

de la nit que avança

i sóc les mans

que acaronen els estels.

Amb tu sóc pètal

que ha esdevingut arrel,

memòria de totes les nueses

per les que he passat,

de tots els sospirs

que m’han bressolat

o m’han fet trontollar.

Amb tu sóc

tot i res, només,

efímera i persistent,

fulla nova i arrel.